Contes solidaris

CONTES SOLIDARIS

Els arbres del desert
(autor desconegut)

Aquell país era un desert sense principi ni fi. Cap dels seus habitants no podia imaginar-se que pogués ser diferent de com era, àrid, eixut, inhòspit. Però un dia, Pam, Su i Li, tres mestres d’escola d’un petit poblet perdut en mig del desert van decidir plantar unes quantes llavors d’arbres i arbustos als afores del poblet on vivien precàriament.

Ho van fer amb molta cura. Cada llavor la van enterrar al mig d’una gran clota, per tal que en germinar pogués beneficiar-se de la lleu rosada que de vegades hi havia, o de les poques gotes de pluja que rarament queien.
Després, més endavant, quan van començar a germinar les llavors i a créixer els fràgils plançons, van fer uns petits ombralls, amb herbes seques trenades, per protegir les plantes del sol abrusador del desert.

I els arbres i els arbustos, lentament, adaptant-se de mica en mica al clima advers, van anar arrelant, buscant treballosament les capes més profundes de la terra. Molt endins, les arrels van acabar trobant una mica d’humitat. I després, encara a més fondària, amagada, silenciosa, les arrels van arribar finalment, de cop i volta, a una vena d’aigua fresca i transparent.

I Pam, Su i Li, intuint que a dins de la terra hi havia algun misteri que desconeixien, es van meravellar de la ufana que agafaven aquells arbres i arbustos. Era meravellós, contemplar com creixien enmig del desert!

Contentes i il.lusionades, Pam, Su i Li, aquest cop ajudades per tots els veïns i les veïnes, van començar a sembrar al voltant de tot el poble, i cada vegada més luny, llavors i més llavors d’arbres i arbustos. Vigilant, això sí, de protegir els petits plançons quan neixien, preservant-los de les fortes calors i fent grans clotes que els permetessin aprofitar la rosada i les poques gotes de pluja.

Al cap d’uns anys, el poblet on vivien Pam, Su i Li, en lloc d’estar envoltat de desert, estava envoltat de boscos.

I, al cap encara de més anys, els altres poblets d’aquell gran desert, després de veure meravellats com el poblet de Pam, Su i Li havia començat a verdejar, van començar també a verdejar.

El borralló de neu
Adaptació lliure del conte de Kurt Kauter

Una vegada, un pardal va preguntar a un colom de bosc:
–Quan pesa, un borralló de neu?
I el colom li va dir:
–No pesa res.
–No res? –va dir el pardal– doncs mira, escolta aquesta història que em va passar fa temps, a veure què et sembla:
“Un dia em vaig aturar a la branca d’un avet, just on la branca s’ajunta amb el tronc.
“Al cap d’una estona va començar a nevar, però molt poquet, molt lleument…
“Com que no tenia res a fer, em vaig posar a comptar els flocs que anaven caient al damunt d’aquella branca.
“En vaig comptar 3.741.952.
“Quan va caure el següent, el que feia 3.741.953, petit, lleu, que no pesava gens, tal com tu dius… la branca es va trencar.
Acabat el seu relat, el pardal va marxar volant… i el colom, després de reflexionar una estona, es va dir:
“Potser només cal la veu d’una persona, perquè vingui la pau al món…”

L’ocellet i la postal d’agraïment
Adaptació d’un exemple de Bernie Siegel (citat a una entrevista d’un Integral de fa anys)

Has salvat alguna vegada la vida d’un ocell?
Has recollit algun cop un ocell que havia entrat ferit o malalt per la teva finestra, o que potser havia topat amb el teu cotxe, o que havies trobat a alguna cuneta?
Ho has fet?
I, després, n’has tingut cura?
L’has alimentat, has procurat guarir-lo?
I, un cop guarit, has obert la finestra perquè marxés?
Com t’has sentit, quan l’has vist enlairar-se volant?
Molt bé, oi?
És clar, potser no has tingut l’ocasió de fer això, però segur que no et costa imaginar que, si ho haguessis fet, t’hauries sentit així de bé.
A gust amb tu mateix. Feliç.
I que després no estaries mirant cada dia la bústia, esperant trobar-hi una carta o una postal d’agraïment de l’ocell, o de la seva família.
Oi que no?
Ni diries cada cop que sonés el telèfon:
–Punyeta, no és l’ocell, com a mínim em podria fer una trucadeta d’agraïment!
Ni esperaries que pel teu aniversari t’enviés algun regalet.
Oi que no se t’acudiria res d’això?
Ni hi pensaries.
Senzillament… estaries content.

Martin Niemüller (atribuït equivocadament a Bertolt Brecht)

Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.